Publicacions per a farmacèutics

Les dones a la història de la farmàcia

Sota el mantell de la història de la farmàcia trobem la història dels apotecaris, de les plantes medicinals, de la manipulació dels metalls, i del naixement de la ciència mèdica i farmacèutica tal com la coneixem avui. Però també és la història de les dones que cuidaven dels seus fills i dels seus majors donant tisanes per a una mala digestió, aplicant un cataplasma per a passar millor la tos… i, fins a finals del segle XIX, aplicant coneixements apresos en l’entorn familiar i social, mai en la universitat. T’expliquem avui una mica més de la relació de les dones amb la farmàcia al llarg de la història europea.

La dona i les cures bàsiques

Situem-nos a Europa en el segle XV: és una Europa cristiana, amb rols clarament diferenciats per a l’home i per a la dona. La medicina és practicada per homes que aprenien en universitats les teories humorals aportades per Galè, i que a causa de la seva escassetat i preu no sempre estaven disponibles per a tota la població. La majoria de les vegades eren les dones les que aportaven les primeres cures farmacèutiques, higièniques i mèdiques. Les dones, com són les que porten els nens al món, eren considerades persones «amb dots naturals» per a la cura dels altres; així, les mestresses i les nenes majors de la família solien tenir una certa preparació mèdica i farmacèutica d’acord als coneixements de l’època. Els petits malestars, des d’una molèstia infantil a un accident domèstic, eren atesos en primer lloc per les dones de la família.

La dona i els coneixements més específics

Un segon nivell de cura ho podia donar la «dona sàvia» del poble, que podria haver estat coneguda com a «bruixa», ja que indicava cures basades en plantes medicinals, resos, i fins i tot encanteris. Els seus coneixements moltes vegades funcionaven molt bé, però altres vegades no eren suficients; passat aquest punt, si el pacient no es recuperava i s’ho podia permetre, anava al metge. També es donava el camí invers, és a dir, pacients que havien provat amb tractament mèdic «oficial» sense resultat, buscaven una solució en el regne natural.
Avui dia associem la paraula bruixota amb acusacions d’heretgia. Aquestes acusacions tenen la seva llavor en les preocupacions de l’Església per les plantes medicinals: s’estipulava que l’estudi i ús de les plantes medicinals era vàlid només si la seva efectivitat era una manifestació del poder diví. Els eclesiàstics podien estudiar-les, però en el cas de les dones l’interès en determinades plantes podia considerar-se una mostra de manifestació demoníaca (recordem que la dona era considerada per defecte un ésser inferior, més malvat, i menys intel·ligent que l’home). A més, com les dones tenien vetat l’accés a estudis universitaris, com més sabien i millor curaven, major era la prova del pacte amb el diable perquè, d’on sortia la seva perícia si no? Entre això, i que moltes vegades era necessari buscar un boc expiatori per a plagues, pestes, males collites, tempestes que enfonsava vaixells i altres mals varis, era possible que una dona que vivia una mica diferent de les altres es veiés acusada de bruixeria.

Les altres grans cuidadores de la salut eren les monges. Com a religioses que eren, tenien a càrrec seu la cura de malalts, cures que duien a terme amb les plantes medicinals que moltes vegades es conreaven en el mateix jardí del convent.

Les primeres dones professionals: les apotecàries

Avancem en el temps un parell de segles. Les apoteques de l’època Moderna eren un negoci familiar en els quals participaven l’apotecari, la seva dona, potser els seus fills i alguns dependents contractats. Existeixen registres de dones apotecàries, és a dir, dones al capdavant d’una apoteca, però no són freqüents. Els diferents països europeus tenien diferents legislacions sobre aquest tema: França va permetre que les dones fossin apotecàries, mentre que a Alemanya ho tenien prohibit. A Espanya existeixen registres de dones apotecàries, dones que solien accedir a la professió de la mà d’una herència del marit, però a no participaven activament en la vida del gremi de la ciutat. Podien ser «secundades» pels mestres del gremi, però mai eren mestres per dret propi i no tenien aprenents. No es va permetre a les dones espanyoles tenir apoteca per dret propi fins ben entrat el segle XIX. En canvi, les dones angleses en la mateixa situació podien accedir a la direcció del negoci i a un lloc en el gremi; fins i tot algunes apotecàries angleses van arribar a tenir aprenentes a càrrec seu.

Les primeres farmacèutiques

Saltem al segle XIX. Els apotecaris deixen d’existir, ja que ha canviat la figura del mestre del gremi per la de graduat universitari. Però aquest canvi no va ser igual per a homes i per a dones: les dones només van poder accedir als estudis universitaris a partir de la segona meitat del segle XIX sol·licitant permisos especials a les autoritats acadèmiques. Aquest pas va indignar a més d’un, ja que es creia que «el cervell de la dona tenia menys substància grisa» i això «la predisposa als sentiments i no a les ciències». Aquest tipus de debat va fer que les dones haguessin d’esperar fins a l’any 1910 per a poder accedir en forma general a la universitat.

La carrera de Farmàcia va ser de les primeres a omplir-se de dones. La primera dona farmacèutica espanyola va ser Maria Dolores Martínez Rodríguez, llicenciant-se en 1893. La seva col·legiació va causar renou, ja que el Col·legi de Farmacèutics d’Alacant va arribar a consultar als Ministeris de Foment i Governació si autoritzaven la col·legiació (a la qual van accedir). Una altra pionera en l’àrea va ser Zoe Rosinach Pedrol, la primera doctora en Farmàcia. Es va matricular en la carrera l’any 1913 en la Universitat de Barcelona i va obtenir excel·lents notes en totes les assignatures, excepte en Anàlisi Química. I no perquè no tenia dots per a l’anàlisi, sinó perquè el seu professor es negava a aprovar a una dona; a causa d’aquesta obstinació, Zoe va haver de traslladar el seu expedient a la Universitat Central de Madrid per a poder graduar-se. L’any 1920 va defensar la tesi per a doctorar-se en Microbiologia, i posteriorment va exercir la seva carrera com a farmacèutica obrint la seva pròpia farmàcia en un poble de Terol.

Encara amb lliure entrada a la facultat, encara quedaven moltes sotragades perquè una dona tingués una carrera en l’àrea de la farmàcia: per exemple, una dona no podia realment ser propietària d’una oficina de farmàcia sinó que estava sota la tutela del seu pare o marit, que havia de «donar-li llicència» per a actuar respecte als seus béns. Aquesta situació es va mantenir fins a l’any 1975 (finals del segle XX!) quan es va derogar la llicència marital a Espanya. La indústria farmacèutica també estava oberta a la presència femenina des que van començar a graduar-se les dones, però era freqüent que les dones es dediquessin al desenvolupament de productes femenins o infantils en comptes de poder dedicar-se lliurement al desenvolupament de qualsevol medicament.

Els desafiaments del futur

Hi ha hagut molts canvis en els últims cent anys. Avui dia la carrera de Farmàcia és un estudi àmpliament feminitzat, ja que més del 70% de col·legiats farmacèutics espanyols són dones. El següent repte serà aconseguir una representació pròxima a aquest número en tots els llocs directius associats a la professió i a la carrera… però aquesta és un altre capítol en aquesta història, un que pas a pas ja s’està escrivint.

facebook twitter linkedin