Què són les malalties autoimmunes?

El nostre sistema immune està preparat per a distingir el que és propi del cos i el que no ho és a través de diversos mecanismes bioquímics complexos que permeten un “entrenament” per a aquesta funció. Però a vegades falla, i bàsicament hi ha dues maneres en les quals el sistema immune pot causar-nos una malaltia: quan no funciona i ens emmalaltim per no tenir defenses, o quan s’equivoca i ataca el propi. En el segon cas parlem de malalties autoimmunes, i no són només una o dues; en aquest moment s’han reconegut més de cent malalties autoimmunes diferents.

 

 

Com “es confon” el sistema immune?

 

El sistema immune posseeix cèl·lules anomenades limfòcits T i limfòcits B, capaces de produir unes molècules de defensa anomenades anticossos. Aquestes molècules estan involucrades en el reconeixement de les estructures que no pertanyen al nostre cos. Aquestes cèl·lules poden produir anticossos contra una cosa pròpia, anomenats auto-anticossos, però hi ha mecanismes de control per a controlar la seva producció:

  • Durant el procés de maduració dels limfòcits, el timus i la medul·la òssia són capaces d’eliminar o anul·lar l’activitat dels limfòcits capaços de produir auto-anticossos.
  • Existeixen mecanismes d’eliminació, situat en el sistema limfàtic, de cèl·lules que s’escapen al control anterior.
  • Existeixen cèl·lules anomenades cèl·lules T reguladores que són capaces d’interrompre reaccions autoimmunitàries en el cas de cèl·lules que aconsegueixin escapar els dos controls anteriors.
  • Existeixen mecanismes bioquímics de control que permeten l’existència d’acte-anticossos sense que es produeixi mal tissular.

Els mecanismes enumerats són complexos i no entrarem en detall. L’important és saber que els auto-anticossos existeixen, i són condició necessària però no suficient per a tenir una malaltia autoimmune. Per a tenir una malaltia autoimmune és necessari que es produeixi una desestabilització de l’equilibri immunològic, que permetrà que fallin tots aquests mecanismes de control i els auto-anticossos comencin a atacar els nostres propis teixits i causar símptomes.

 

 

Quins són els factors de risc de les malalties autoimmunes?

 

Encara no se sap exactament per què es produeixen les malalties autoimmunes. Algunes malalties estan clarament influïdes per mutacions en certs gens, com la diabetis tipus I o la malaltia de Crohn. No obstant això, en parelles de bessons no és estrany trobar que un té una malaltia autoimmune i l’altre noper tant porta a considerar més causes a més de la genètica. Es valora també la influència d’elements de l’ambient, però avui dia hi ha molt pocs elements que estiguin clarament relacionats amb les malalties autoimmunes.

Un factor extern molt conegut són els virus o els bacteris. Per exemple, la febre reumàtica s’origina a partir de la infecció causada per bacteris de l’espècie Streptococcus pyogenes. Durant una infecció en la gola el nostre sistema immune desenvolupa anticossos contra S.pyogenes que també són capaços de reaccionar contra teixit cardíac, cerebral o conjuntiu, causant els símptomes de la febre reumàtica. Altres malalties autoimmunes semblen tenir relació amb infeccions, però l’evidència encara és feble i requereix més estudi.

Dins dels químics trobem alguns que estan molt estudiats. Consumir iode en excés afavoreix l’aparició de malalties autoimmunes de la glàndula tiroides, ja que la proteïna que emmagatzema el iode (la tiroglobulina) canvia la seva estructura quan emmagatzema el iode extra, i és reconeguda com a “diferent” pel sistema immune. El tabac és un factor de risc reconegut d’artritis reumatoide i de lupus eritematós sistèmic. Però encara queda molta recerca per davant per a saber realment què influeix en l’aparició de les malalties autoimmunes.

 

 

Com es tracten les malalties autoimmunes?

 

Una vegada diagnosticada la malaltia autoimmune, els metges triaran el teu tractament depenent de la malaltia autoimmune que tinguis i del seu grau d’avanç. Una mateixa malaltia pot tractar-se amb medicaments diferents segons la gravetat, segons la resposta del cos a un medicament en concret, i segons s’estigui en un moment estable o en un moment particularment fort de la malaltia (un brot).

A grans trets podem dir que els medicaments que s’utilitzen tenen activitat immunosupressora, és a dir, d’alguna manera o una altra baixaran l’activitat del sistema immune. Poden evitar l’activació del sistema immune en general, com els glucocorticoides, o poden evitar el funcionament específic d’un pas del sistema immune, com el belimumab (s’uneix a una molècula en particular reduint la supervivència dels limfòcits B). El desafiament de la recerca està a trobar un tractament que aconsegueixi revertir la malaltia, cosa que al dia d’avui no s’ha aconseguit.

També es poden utilitzar medicaments per a compensar els problemes que l’autoimmunitat ha causat. Per exemple, la diabetis tipus 1 es tracta amb insulina, ja que quan es realitza el diagnòstic de la malaltia el pàncrees ja està molt danyat i la vida del pacient depèn de rebre insulina externa. També podem considerar la Síndrome de Sjögren, una malaltia autoimmune que causa sequedat ocular important; a més de tractar la síndrome amb antiinflamatoris o cloroquina es controla la sequedat ocular amb llàgrimes artificials per a millorar la qualitat de vida del pacient i evitar problemes oculars.

 

Una vegada rebut el diagnòstic és important que parlis amb el teu metge perquè comprenguis què pots esperar del teu tractament, com controlaràs els símptomes, i quins canvis has d’introduir en el teu estil de vida per a evitar empitjorar la teva malaltia autoimmune. I quan passis per la farmàcia, recorda que el teu farmacèutic de confiança pot ajudar-te a controlar els teus símptomes i a millorar la teva qualitat de vida.