T’imagines anar a la farmàcia a demanar N-(4-hidroxifenil) acetamida per a baixar la febre? O una caixa de 4-[4-(4-chlorofenil)- 4-hidroxy-1-piperidil]- N,N-dimetil- 2,2-difenil-butanamida quan tens diarrea?

Tampoc nosaltres ens imaginem dispensant alguna cosa amb aquests noms. Encara sort que existeixen altres maneres de nomenar els medicaments, si no qui prendria Gelocatil o Fortasec? (punts extra si has descobert al paracetamol i a la loperamida en aquests noms). La nomenclatura química és part del cicle del medicament, però les més usades són la Denominació Comuna Internacional i els noms comercials. T’expliquem en aquest article què és què, i quan fem servir cadascun.

 

 

La nomenclatura de les molècules químiques

 

Existeix una manera uniforme de nomenar una molècula en funció de la seva estructura, i això aplica a totes les molècules sense excepció. Medicaments, colorants, productes de neteja, sals minerals… totes les molècules que puguis imaginar tenen un nom sistemàtic únic en funció de la seva estructura. Mirant la seva estructura pots deduir el nom sistemàtic, i sabent el nom sistemàtic pots saber immediatament quina estructura té una determinada molècula.

Les regles les posa la IUPAC, un grup de treball internacional que agrupa diferents societats nacionals de química. Però com aquests noms resulten insuportables per al treball freqüent amb medicaments, aquest nom se sol deixar de costat i es prefereix la Denominació Comuna Internacional.

 

 

La denominació comuna internacional

 

Històricament, quan una molècula era caracteritzada, el que la descrivia també podia posar un nom. Els nomenis morfina, ergotamina, o àcid acetilsalicílic vénen d’aquesta època. Però a mesura que la llista de molècules medicamentoses va anar augmentant va sorgir la necessitat de sistematitzar els noms, per a evitar confusions. Així va ser que l’Organització Mundial de la Salut va proposar l’any 1950 el programa DCI o INN, sigles de la Denominació Comuna Internacional o International Senar-proprietary Name, un projecte per a sistematitzar i facilitar el “baptisme” de medicaments. Així, el nou nom no queda a voluntat del científic, sinó que segueix una estructura que diu “alguna cosa” del medicament.

La Denominació Comuna Internacional sol basar-se en un sufix que identifica a la mena d’activitat que té el compost al qual se li afegeix un prefix que permeti formar un nom senzill, fàcil de pronunciar en diversos idiomes, que no indueixi a confusió amb altres noms de medicaments i que siguin fàcil d’acceptar en diverses cultures. Per a tenir DCI, una molècula ha d’haver arribat a la fase clínica, és a dir, han d’haver passat amb èxit proves en teixits i en animals i poden ser provats en humans. Avui dia existeixen més de 8500 molècules que van obtenir un “nom genèric” gràcies a aquest sistema.

Alguns sufixos que potser coneixes són:

  • -prazol per als inhibidors de la bomba de protons, com omeprazol, lansoprazol, rabeprazol.
  • -afilo per als inhibidors de la fosfodiesterasa 5, és a dir, la Viagra i els seus parents: sildenafil, vardenafilo, tadalafil.
  • -eno per a antiinflamatoris com l’ibuprofèn, naproxèn o el dexketoprofèn.
  • -azol per a antifúngics: clotrimazol, fenticonazol, miconazol.
  • -caïna per a anestèsics: lidocaïna, benzocaïna, tetracaïna.

Alguns noms previs a 1950 van ser presos com a denominació comuna internacional. És el cas de l’ergotamina o la penicil·lina, que s’accepta per a esmentar als medicaments originals i a certs derivats (dihidroergotamina, benzilpenicil·lina).

 

 

La denominació comercial

 

El DCI permet uniformitat, però no individualitza un medicament produït per un determinat laboratori. És útil per a la pràctica professional, però en l’àmbit comercial no és atractiu. És per això que els laboratoris que llancen un nou producte al mercat utilitzen una marca comercial amb nom de fantasia, que sol ser molt més agradable que un DCI. Un exemple d’èxit en aquest sentit és el de la Viagra, el primer medicament per via oral per a la disfunció erèctil: és molt usual que en la farmàcia ens diguin “dóna’m el genèric de la Viagra” en comptes de “dóna’m sildenafil”. En canvi, no ha passat així amb els medicaments per al colesterol: hem vist clients que diuen simvastatina, simtavina, sebastiana o directament “la del colesterol”, però gairebé ningú demana “el genèric del Zocor”.

En qualsevol cas, els noms comercials no poden suggerir propietats que el medicament no té, ni confondre al pacient per similitud amb altres medicaments. Dormidina® és un excel·lent nom per a un medicament que t’ajuda a dormir, però seria un pèssim nom per a un aprimador. Tampoc es podria treure al mercat un antiàcid anomenat Franidol, no sigui cosa que ens confonguem i et donem l’antigripal Frenadol en comptes del teu antiàcid… i així i tot, a vegades es confonen coses:

  • Somnovit (psicòtrop de venda controlada) i Sonovit (suplement de venda lliure per als brunzits en l’oïda).
  • Auxina i Axura (vitamines i medicament per a demència).
  • Capoten i Capenon (captopril i amlodipina/valsartan, tots dos per a la tensió però ben diferents en la seva manera d’actuar).

 

En aquest últim cas és pitjor que els altres. Moltes vegades et preguntem si saps per a què és el teu medicament per a “sortir de dubtes”: el cas del Sonovit és fàcil, si dius “píndoles per a les oïdes” ja sabríem que alguna cosa va malament si agafem la caixa de Somnovit. Però Capoten i Capenon són els dos per a la tensió, si no entenem la lletra del metge o ens confonem, només queda que t’adonis que no és la teva caixa habitual… d’aquí la importància d’un bon registre de noms comercials, de la claredat de la recepta, i de poder contactar amb el metge en cas de dubte.

Oi que paracetamol i loperamida no semblen noms tan complicats ara?